Entrevista amb la cantant i compositora Vicky de Clascà, que presenta el primer disc, ‘Stat jònic’
Fa anys que canta i compon les seves cançons. Va actuar amb grups de rock i blues fins que va decidir-se de tirar endavant el seu propi projecte: Bikimel. Així Vicky de Clascà va ser finalista del concurs Sona 9 el 2007, juntament amb Manel, i enguany ha publicat el seu primer disc, ‘Stat Jònic’ (Temps Record, 2010). ‘El disc m’ha ajudat a lluitar contra els meus fantasmes’, diu en aquesta entrevista amb VilaWeb TV, parlant de les reminiscències de música nord-americana dels setanta que té el seu disc.
Té una veu que no deixa indiferent. Potent i delicada alhora, alguns l’han comparada amb Sheryl Crow i Janis Joplin. De fet, va fer una versió de ‘The rose’ de Joplin per al disc de la Marató de TV3 de l’any passat. No és la seva única col·laboració: també va participar en el disc de ‘Tribut a Sau’ amb una versió de ‘Envia’m un àngel’ i és una de ‘les Mazoni de Mazoni‘ (versió de ‘Eufòria’ feta amb Jaume Pla).
Vicky de Clascà explica que aquest primer disc li ha ‘sortit variat’. Hi trobem cançons rockeres, alguna balada i un parell de peces d’aire medieval. En destaca, a més, la feina de Ricky Falkner, un dels productors més destacats de casa nostra. I ara que el disc ja és al carrer, li sobren ganes de defensar-lo dalt l’escenari, on potencia el seu aspecte més rocker. I si ‘el panorama és molt negre’ i costa fer concerts, també invoca la perseverança per tirar endavant.
Durant la visita de Vicky de Clascà, va interpretar a l’Espai VilaWeb una de les cançons d’aquest disc, ‘La roca del rei’, per als lectors.
Beth no se n’amaga. Li agrada la llana, fer ganxet, mitja. I per això, quan li va passar pel cap llançar el seu primer disc en català, no va tenir cap mena de dubte a acudir a la seva afició preferida a l’hora de titular-lo, Segueix-me el fil (Música Global), i de construir les cançons. “És un tema que em donava molt de joc per trobar metàfores, a banda de ser molt fàcil fer paral·lelismes amb l’amor, vist com una cosa artesanal, que es va teixint”, ens diu. Després, quan tenia el disc ja gairebé embastat, va veure que Camille havia tret un àlbum que es deia Le fil, o que l’Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien tenen un tema que es diu Punt de creu. La cosa està de moda.
Beth tampoc no va dubtar a l’hora de triar productor. No va haver de trucar el seu agent, sinó que només va haver de baixar al carrer, ja que té un veí, Ricky Falk ner, que és el gran factòtum del pop barceloní-català. Ella va quedar sorpresa que ell li digués de seguida que sí. Si més no perquè toquen músiques força diferents i estan en òrbites de vegades oposades (OT i el pop indie). “¿Ets conscient que se’t tiraran a so bre?”, li va preguntar. Pe rò Falkner va mantenir la paraula i ha construït un àl bum que és 100% Beth amb una producció de luxe. Tanmateix, la cantant de Súria deixa clar que “els arranjaments són importants, però les cançons són les que són. Ricky m’ha respectat molt”.
Marc Parrot, Jaume Pla (Mazoni), Valen Nieto (Raydibaum) o Litus li han escrit temes. Tots, també, en la seva línia de cançó melòdica, de balades lentes per sentir en un petit auditori, en la intimitat. “No em veia capacitada per fer tot un disc, així que vaig demanar ajuda a gent les lletres dels quals m’agraden”, explica.
El salt al català de Beth també és una cosa normal en els temps que corren. “Fa temps que ho volia fer, però no trobava el perquè. Em sonava estrany cantar en català, però el boom que es viu avui dia, amb grups i estils molt diversos, m’ha influït. A més, ja no està mal vist”, manifesta. Beth, que no es considera “gens fashion”, sinó més aviat “de poble”, s’ha vist de cop i volta envoltada del bo i millor del pop independent del país per presentar un disc que es defensa sol i que, diu, ha brodat “paraula a paraula, instrument a instrument”.
Cris Juanico torna a la càrrega després de cinc anys sense capbussar-se en el rock. El nou treball es diu Pedres que rallen (RGB), que, per als neòfits en menorquí, vol dir pedres que parlen. El presenta avui a Barcelona, a la Sala Bikini.
Des de la fi de Ja T’Ho Diré, fa set anys, has tret sis discos. Deus ser el menorquí que més treballa?
N’hi ha d’altres [riu], però jo sóc un cul en punta, un tio inquiet, i tenc sort de poder fer coses. Tenc ganes i voluntat de fer-les. Pensa que l’últim disc de jazz amb el Taller de Músics, Tot de mi, va portar un any de preparació. A més, aquest, el projecte Menaix a Truà [amb Juanjo Muñoz i Toni Xuclà] i el meu propi en solitari són molt diferents.
Tenies ganes de rock’n’roll?
Moltes. Des de Jocs d’amagat [2005] que no feia un disc d’aquestes característiques. El jazz m’ha permès millorar com a intèrpret. Amb els Menaix he crescut com a compositor. Però aquest disc és tot meu, de cap a cap. Des de la composició als arranjaments. He tocat tots els botons i l’he gravat a casa. Amb els JaT’Ho Diré ja ho féiem així, a la nostra manera.
És el teu disc en solitari més proper a l’univers Ja T’Ho Diré?
Pedres que rallen és el disc més meu, on sóc més conscient d’on sóc en aquest moment.
I fas parlar les pedres de Menorca…
El títol és una metàfora per dir que tot ha estat fet, pensat i cuinat a Menorca. Duia cinc anys sense centrar-me en mi mateix. He treballat un any aquest disc i hi ha moltes referències a la realitat menorquina. Pensa que a Menorca, de pedres n’hi ha a punta pala. Diuen que hi ha 10.000 quilòmetres de paret seca.
Té un so molt cru…
Perquè és un disc preparat des de l’escenari. La majoria de les cançons les hem rodades en directe. Al Mercat de Música Viva de Vic de l’any passat ja en vàrem tocar algunes. És el que hauríem de fer tots, però no ho fem. O només ho fas quan comences. De fet, buscava un punt de partida diferent, no pensar un disc per gravar-lo. Hem buscat rodar les cançons al local d’assaig, després fer-ne els arranjaments i tocar-les en directe per, finalment, gravar-les.
Com es nota?
No hi ha grandiloqüència. Pensa que no he tocat ni una guitarra en el disc. És així com sona en viu. Cada cop sóc més radical.
El jove cantautor menorquí Guiem Soldevila ha presentat a Can Alcover en format acústic un recital íntim i proper, amb cançons del seu primer disc en solitari “Orígens” i d’altres inèdites, així com alguns poemes musicats de Ponç Pons i Mònica Grau.
En aquesta ocasió, Guiem Soldevila a la guitarra i al piano, acompanyat amb la violinista Violant Menorca. Per a l’ocasió, preparà un poema de Joan Alcover, “La sirena”, que estrenà en directe a la casa museu del mateix poeta. Ha conversat amb La Veu de Mallorca per parlar dels seus “Orígens”.
Com va sorgir la idea de musicar un poema de Joan Alcover i quin és el resultat?
De fet és el primer poema que vaig musicar, i és curiós perquè va ser un treball realitzat a segon de batxillerat, del seu llibre Cap al tard. Hi vaig descobrir el poema “La sirena”, una història preciosa entre una sirena i un jove pescador. El mateix poema ja té una pròpia musicalitat, no l’havia fet mai en directe i estrenar precisament a la seva casa museu.
Al teu primer disc en solitari ,“Orígens”, podríem fer una divisió en dues parts, la primera serien els primers cinc temes inicials amb lletres plenes de metàfores amb simfonies melòdiques com és el cas de “es crit des vent” i tendències pop rock a “ocell perdut” i també jazz. Podríem fer una versemblança de les teves músiques amb un quadre replet de diferents tonalitats?
Crec que és una bona comparació, en l’art tot està connectat. Sí, crec que un compositor ha d’ordenar el so i crear emocions, així com ordenes el so en realitat hi fiques el teu cor . Precisament m’agrada aquesta metàfora perquè la pintura m’encanta i gent com Van Gogh apareix als poemes de Ponç Pons. Amb això m’adono del paral·lelisme entre la música i el món cromàtic, tot aquest ritme va molt lligat. Totes les arts són una font d’inspiració. Jo crec que es fa palès en moltes obres d’art i obres musicals que ens inspiram entre nosaltres mateixos, el fet de compartir és molt important.
Els temes instrumentals del teu disc que fan referència als quatre elements, l’aigua, terra aire i foc, els vares composar principalment per un espectacle de dansa, però són aquestes essències terrenals els orígens de la teva música?
La suite dels elements ve a ser com un riu que desemboca a un mar , ve d’un bagatge musical que hagi pogut tenir amb altres formacions musicals definint un camí personal i amb els estils amb què et sents més identificat. Quan es va fer en directe amb una dansa oriental va ser molt espectacular perquè amb l’element del foc podríem dir que hi havia foc a l’escenari. Quant a l’aigua, escoltam el piano amb una influència clàssica i amb els altres elements una fusió amb el folk i una barreja d’estils.
Si parlam ara de la teva llarga trajectòria professional veim que vares començar de ben petit, amb només 9 anys. Què queda d’aquell nin que va començar amb el grup “Manners”?
Encara hi queda molt, les ganes, la il·lusió i ser feliç fent el que m’agrada sense plantejar-me molt les coses, la qüestió és anar fent i no deixar de sentir-te connectat amb allò que fas.
Creus que hi ha unió musical en concepte d’Illes? Què hi ha del panorama actual quant a música en català?
Penso que tots tiram molt per casa nostra, per la seva banda també es lògic ja que cadascú aporta allò seu i hi ha diferents estils. En el meu cas no em sent identificat amb cap tendència ni moda i escolt molt els altres. Amb la música en català et diria que m’interessen més els cantautors que els grups, i la moda del pop-rock català no l’he acabada d’agafar mai. M’agraden molts els cantautors dels 70, com M. del Mar Bonet o Lluís Llach. Jo crec que és important tenir una base musical, i moltes vegades es deixa de banda per una qüestió d’estètica. La banda comercial fa confondre molt a l’espectador. Crec que molts músics de qualitat no hi surten en els mitjans de comunicació.
El mediterrani i aquesta insularitat que ens caracteritza, pot condicionar a l’hora de fer treballs creatius?
Per una banda hi ha una part positiva amb l’espai creatiu i amb la inspiració. Però per altra banda hi ha un sentiment d’aïllament en tant que illes, però no cal ser pessimista. Tens la mar enmig a l’hora de donar a conèixer la teva musica i és un problema. Jo crec que seria bo una interacció entre les illes.
Lletrista i compositor d’un seguit de grups… ja era el torn de Guiem Soldevila en solitari?
Un ho ha de fer quan es sent preparat per fer-ho, ho sents dins teu. És important conèixer diferents músics i no caure en centrar-se en un mateix. Quan ho fas en solitari has de conèixer que hi ha al teu voltant. Amb aquest disc que vaig realitzar el 2008 estic content perquè he tengut molta sort i he comptat amb la saviesa de diferents musics menorquins.
Precisament per enregistrar el teu primer disc en solitari, Orígens, has comptat amb músics menorquins de primera categoria. Com ha estat l’experiència de fer un treball tan multitudinari?
Enriquidora. Veure com t’aporten altres estils. L’espontaneïtat i l’aportació dels músics, tots han posat la seva essència. I desprès veus com el projecte acaba millorant molt més del que un tenia previst en un principi amb sonoritats diferents.
Durant tota la teva trajectòria professional t’hem pogut veure a diferents actes socials com en el concert “Veus per a un Mon més just” i a l’acte per la “No-violència de gènere”. D’on prové aquesta implicació per les problemàtiques socials que ens envolten?
Sembla necessari, que el món musical estigui lligat a això és com ha de ser. Aquesta és la meva visió, no em negaré mai a aportar un granet d’arena per tal d’enriquir alguna cosa.
Si parlam dels teus concerts en directe, com és l’acollida del públic?
La part del directe és bàsica,; s’ha de fer tot el que es pugui en aquell moment i el públic ho ha de rebre amb una comunicació directa. Jo no som un cantant de donar bots ni d’animar però admir la gent que ho fa, cadascú s’expressa a la seva manera. Lo meu es més intentar crear energies, atmosferes, continguts de les lletres i parlar amb el públic. Quan estic damunt l’escenari noto que hi ha una atenció molt gran per part de l’espectador, amb una gran proximitat amb la gent, això em fa sentir molt bé.
Hi ha una cançó del teu disc que es titula “Buscant a Déu”, quines són les passes ara previstes en el teu futur desprès de trobar els teus “ Orígens”?
(Riu) Ara em sent immers en un nou projecte que podria ser el meu segon disc d’aquí no molt. Es tracta de “Nura”, els poemes de Ponç Pons. Un poema dividit en set parts amb versos molt consistents. Em sento molt motivat perquè vaig perfilant la meva veu amb força. I també tenc previst continuar fent concerts acústics i visitar llocs diferents com ha estat la meva visita a Mallorca.
El programa Som Músiques va dedicar el seu espai al concert que ens va oferir el passat divendres Guiem Soldevila a Can Alcover. Podeu sentir el concert i l’entrevista des d’aquí.
Aquest divendres, 14 de maig, a les 22:00 hores, Gerard Quintana ens presentarà el seu darrer treball “De terrat en terrat”, un disc més proper, un treball a on la ciutat de Barcelona n’és la veritable protagonista.
En Gerard Quintana ha fet servir el seu pis al barri Gòtic de Barcelona com una mena d’observatori dels personatges que apareixen al disc, dins del marc de crisi global que ens ha tocat viure. A més, “De terrat en terrat” ha comptat amb la participació de n’Albert Pla a la producció, i els músics Francesc Bertran, Xavi Lloses, Diego Cortés o la cantant Beth.
“Gerard Quintana, dintre de la promoció del seu quart disc en solitari ‘De Terrat EnTerrat’ ha presentat aquest 17 d’abril el videoclip de la cançó ‘La Crosta’ a l’Espai Memorial Democràtic, on hem coincidit amb ell i aprofitem per fer-li algunes preguntes.
‘La Crosta’ sembla estar inspirada en les declaracions de Joan Ferran al 2007 sobre ‘la crosta nacionalista’, com, a partir d’aquestes declaracions, neix la idea de la cançó?
Gerard: Quan vaig sentir la metàfora política que va enginyar Joan Ferran en el seu llibre ‘Maleïda Crosta’, de seguida em va venir la meva àvia al cap. Cada cop que volia saltar-me una crosta ella em renyava. Em deia que d’aquesta forma tornaria a obrir-me la ferida i en qualsevol cas em quedaria una marca per sempre. La millor forma de fer saltar la crosta era curant la ferida. De la combinació d’aquestes dues veus va sortir la cançó ‘la crosta’. El problema no és la crosta, sinó les ferides mal curades.
Jordi: Al videoclip que heu presentat avui, han col·laborat representants de les següents associacions:
– ‘Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya – ARMHC’
– ‘Amical de Mauthausen i altres camps i de totes les víctimes del nazisme d’Espanya’
– ‘Associació Catalana d’Ex-pressos Polítics’
– ‘Pont de la Llibertat: l’Hospitalet Antifranquisme’
– ‘Les Dones del 36’
– ‘Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya 18 abril memorial dels afusellats al Fòrum’
Com va sorgir la idea de la col·laboració i què heu volgut transmetre?
Gerard: A mida que han anat passant els mesos des de la composició de la cançó, la realitat l’ha anat fent més viva. L’encausament del Jutge Garzón pel seu procés pels crims del franquisme i altres notícies relacionades amb la llei de la memòria històrica em van fer decidir a fer el video. La meva primera idea va ser fer un relat dels nostres darrers 75 anys d’història. Tot un repte amb cinc minuts que ens dóna el clip. Per això vaig contactar amb la gent de la revista Sàpiens que em van facilitar informació i els contactes de les diferents associacions. La meva idea era compartir el relat amb els que l’havien patit i no tenen veu encara a hores d’ara. He d’agrair la confiança de totes les associacions que hi van col·laborar. En moments com aquests dóna molta més satisfacció fer alguna cosa que els pugui ser d’utilitat que no pas fer un clip decoratiu.
Jordi: Veient la situació actual, amb casos com el del processament del jutge Garzón, creus viable que la ferida es curi i caigui la crosta per si sola?
Gerard: Ens trobem en un moment fonamental per veure si de veritat tot va quedar lligat i ben lligat, com va dir el dictador. La llei de memòria històrica proposava un pas endevant, una mena de segona tansició sense els xantatges ni els temors de la primera. La realitat ens demostra que hi ha encara molts obstacles dins la mateixa estructura de l’estat per poder avençar cap a una democràcia de ple dret. Tenim el grau de democràcia que van tolerar els vencedors amb el temor dels vençuts.
Jordi: ‘DeTerratEnTerrat’ s’endinsa en la Barcelona actual en época de crisi, buscant plasmar el que es viu al carrer i cercant noves sonoritats, que has experimentat personalment durant aquest procés de recerca?
Gerard: En primer lloc, una sensació de llibertat. Deixar de ser l’eix del meu treball i cedir el protagonisme a la ciutat, en aquest cas, et posa al lloc de l’observador que sempre és interessant. Com una mena de cronista he anat recollint sensacions pels carrers de la ciutat i després les he organitzat en un relat amb l’ajut de l’Albert Pla a la producció, i el resultat ha estat alliberador, com el final d’un joc que t’ha mantingut capficat i t’ha mantingut en un present constant que de sobte veus amb tota la perspectiva i et sorpren en nous espais i en noves sonoritats. La crisi només fa la ciutat més extrema, no la canvia per una altra.
Jordi: Aquest disc ha estat produït per Albert Pla, com creus que això ha influenciat el so?
Gerard: Després de molts anys d’amistat amb l’Albert, la complicitat amb la que hem treballat aquest ‘Deterratenterrat’ ha estat màxima. Quan l’Albert et demana tres solucions per a un repte que es planteja en ple treball, no es queda ni amb la més convencional, ni amb la més agosarada, sinó amb la més lliure i creativa. Aixó ja dona un to diferent al disc, m’he apropat a estils i a sonoritats que no havia tocat mai fins aleshores, tot i conservar també el meu espai natural. El que va seduir més a l’Albert d’aquest projecte va ser la idea de fer un relat, un recorregut de carrer.
Jordi: Si comparem amb ‘Senyals de fum’, ‘Les claus de sal’, ‘Per un tros de cel’ i ‘Treu banya’, veiem una evolució en el teu estil, quines influències t’han mogut en aquest trajecte?
Gerard: És molt senzill. Quan es va disoldre Sopa de Cabra vaig fer un disc ràpidament, sense pensar gaire, de la mà del Quimi Portet que em va oferir el seu estudi i el seu mestratge. De seguida me’n vaig adonar que necessitava un temps per redefinir el meu espai, a part dels Sopa. Per això em vaig donar temps per estar ben a prop meu, i des d’aquesta intimitat desconstruir tot el discurs amb ‘Les Claus de Sal’, per tornar a començar a construir amb ‘Treu Banya’. Un cop vaig tornar a tenir tots els organs vitals al seu lloc, em vaig disposar a sortir de la closca, i així va arribar aquest darrer disc, guiat pel ressó d’aquests temps que tornen a ser de canvis a tot nivell. Ara es poden qüestionar coses que feia massa temps que eren inqüestionables.
Jordi: Un cop superem la crisi, com a font d’inspiració: l’amor o el desamor?
Gerard: Són les dues cares d’una mateixa moneda. El final sempre és l’auguri d’un nou començament, i el començament pressuposa sempre un final. L’amor no tindria valor si no el poguéssim perdre.
Jordi: Girona, Eivissa, Barcelona … per què aquest triangle?
Gerard: Precisament és el triangle de l’amor…jajaja. Sempre he viscut allà on duia el cor. Em ve de família, allà on batega el cor, allà planto la tenda.
Jordi: I d’entre aquestes tres ciutats, per què un disc de Barcelona?
Gerard: Vaig cantar a Girona amb l’Empordà i amb El Boig de la ciutat o amb El Carrer dels Torrats. Després a Eivissa amb ‘Senyals de fum’ i ‘Pitiüsa’, per exemple. Ja li tocava a Barcelona després de gairebé trenta anys de relació.
Jordi: Què opines de la dita ‘un amor a cada port’?
Gerard: Millor que una mort a cada port.
Jordi: I, ja que t’agraden les tres, quines qualitats destacaries de cada lloc?
Gerard: Són molt diferents però també tenen coses en comú. El barri vell de Girona, el Gòtic de Barcelona, i Dalt Vila a Eivissa, tenen un caràcter comú. El de la pedra antiga i sàvia, que aporta la conciència de formar part d’un trajecte que no s’atura.
Jordi: I quina escolliries per retirar-te?
Gerard: Espero no retirar-me mai i seguir voltant d’un lloc a l’altre, fins que el cos aguanti.
Jordi: En aquest moment de crisi, i amb la influència de les noves tecnologies, com veus el futur del panorama musical?
Gerard: Per redefinir. Estem en plena revolució tecnològica, i això ha afectat en primer lloc a la música, però després han vingut els audiovisuals com el cinema o la tv, els diaris, i després anirà venint tota la resta. El canvi és d’una abast que encara no acabem de veure, ni d’entendre. Però no només haurem de reinventar el negoci de la música, sinó el món com l’entenem ara.
Jordi: I el de la música feta a Catalunya?
Gerard: A nivell d’indústria està en un moment de canvis, però el procés serà lent em fa l’efecte. Però a nivell creatiu estem en el millor moment que jo pugui recordar.
Jordi: Actualment hi ha un esclat de nous grups, creus que el públic segueix fidel als referents de sempre o es deixa emportar per aquesta nova fornada?
Gerard: La diversitat, qualitat, creativitat i naturalitat de les noves propostes son engrescadores i hauríem de desitjar que trobin altaveu i arribin al públic. La maduresa d’un país es demostra en el fet que sap sumar els seus referents culturals, per exemple. En qualsevol cas és un gran moment per a la música a casa nostra.
Jordi: Com a músic curtit als escenaris, què aconselleries a aquests nous grups?
Gerard: A nivell artístic i creatiu no tinc res a consellar. Ja en saben prou i ho demostren cada dia. A nivell vital, els hi recomanaria que no deixin mai de creure en ells mateixos, malgrat les modes que vénen i van.
Jordi: Dissabte que ve presentes en format elèctric ‘GERARD QUINTANA i la DETERRATENTERRAT ELÈCTRIC BAND’, què ens pots anunciar d’aquest espectacle?
Gerard: L’estiu passat ja em vaig electrificar en mitja dotzena de concerts. Aprofito per satisfer les meves necessitats d’alt voltatge i per fer un petit repàs per 25 anys d’ofici, amb un cert protagonisme del darrer disc i de les cançons que vaig fer amb Sopa de Cabra.
Jordi: Com podem estar al dia dels teus concerts i novetats?
Fa disset anys que toquen plegats i, malgrat alguns alts i baixos, els Gossos continuen al peu del canó. Ara publiquen el seu desè disc, ‘Dia 1’ (Música Global, 2010), i el presentaran avui al vespre a la sala Razzmatazz de Barcelona. ‘Hem mirat de fer un pas més, seguint el camí dels últims discos, sense fer cap canvi dràstic’, diu a VilaWeb un dels components del grup, Natxo Tarrés. I precisa que abans del disc van treballar ‘el concepte’.
Diu Tarrés: ‘Vivim immergits en una desesperació i en una manca de valors. En una crisi no solament econòmica, sinó de valors i de sistemes. Però som al segle XXI i les coses no poden ser com eren. Ja ha passat el dia 0 i ara ens trobem al dia 1. Hem de veure-ho com una oportunitat de reinventar-nos. ‘Dia 1′ és un cant al positivisme, i les cançons del disc naveguen en aquest sentit, tant des d’un punt de vista general com individual.’ De fet, a la primera cançó, que dóna títol al disc, manifesten: ‘Avui ja hem despertat, hem fet una passa cap al lloc que hem somiat.’
‘Oxigen’ (Música Global, 2007′) va significar ‘la consolidació d’una segona etapa’, en què Gossos va deixar de ser quatre músics que tocaven instruments de sempre i va optar pel format elèctric. Ara, amb ‘Dia 1’, fa un quart de girada més, segons Natxo Tarrés: és un disc més homogeni, en què s’investiguen sons nous (‘quan ha calgut posar-hi un piano, l’hi hem posat’). Un disc dedicat als ‘projectes nobles i esperançadors que s’esforcen a fer un món millor i que habiten de ple al seu Dia 1’, ‘als somiadors i als revolucionaris’.
El grup se sent còmode fent això que fa i del tot ‘lliure a l’hora de compondre’. El disc i el discurs dels músics denota que Gossos es troba en plena maduresa. Natxo Tarrés resumeix aquesta etapa: ‘Volem fer allò que ens ve de gust, però amb la voluntat de fer-ho millor, que es noti que han passat els anys.’
I si el grup fa un pas musical més, també fa un pas visual. Per això el concert d’avui és més aviat un espectacle, seguint la línia de la ronda de ‘Oxigen’: ‘Volem oferir un concert que sigui alguna cosa més que no pas interpretar cançons. La nostra intenció és que la gent entri en l’atmosfera de Gossos, i ara que podem tenir unes bones instal·lacions i prou recursos, hem donat importància a la part visual.’
Qui vulgui entrar en aquesta atmosfera, que vagi avui a la sala Razzmatazz de Barcelona, a quarts de deu. També seran al Sielu de Manresa el dia 13, i el 28, a Cassà de la Selva.
El Corredor Polonès, la banda de rock melòdic en català sorgida del Seattle valencià, treu a la venda el seu nou disc el proper 4 de maig de 2010; enregistrat i mesclat per Roger Garcia als RPM estudis de València i masteritzat per Mika Jussila als estudis Finnvox (Helsinki). l’Embaràs d’Agnieszka és tota una aposta per l’stoner melòdic i el rock alternatiu, ni les melodies pop se li escapen a aquest grup amb una simetria bastant semblant al grup de Manchester Ozeansize, oferint així una experiència poques vegades presentada en la nostra llengua. Una clara aposta per guitarres dures i a la vegada dolces. L’evolució des del seu darrer treball ha emfatitzat la recerca d’un so propi i alhora representatiu de les influències de la banda. …. .. .. Agnieszka durà al món una nova criatura, el nostre protagonista en Krzysztof Wojtkiewicz. La banda va desgranant la insípida història d’aquest personatge en cadascun dels temes, però de forma desordenada de manera que l’oient té dues feines: primerament establir un ordre cronològic de la història i després tractar d’entendre el que se li vol explicar amb uns temes escrits per a la lliure interpretació: una vida, la del benvolgut Krzysztof. El que es pretén és activar la ment de qui escolta els temes i, fins i tot, l’oient hi pot veure representada la seva vida. Les magnífiques il·lustracions del dissenyador gràfic Cèsar Barceló ajuden a aquesta tasca….. .. .. El disc s’inicia amb 3 temes ben dispars on el grup presenta el ventall d’estils que el caracteritza, ..la potent Hertzianes.., la gairebé ballable i single del disc Cigarrets i L’anul·lació de jo una nova aposta per les melodies pop. El disc continua amb l’enamoradissa Cèlia, el punyent relat de La cançó negra i l’interludi que dóna nom a l’àlbum, un respir per a l’oient i carregada de piles per al proper tema; Vós meretriu el primer tema de rock progressiu i possiblement el més destacat de l’àlbum. Els següents dos temes Monstre USA i La fi del món presenten una de les visions més experimentals de ..la banda. El.. disc finalitza amb el megatrack Rèquiem que en tres actes de rock d’intensitat variable acaba amb l’agra lamentació d’un Krzysztof que veu que se li apaga ..la vida. Deu.. temes que aposten per la innovació musical i el trencament de regles i estructures sense deixar de fer que siguen agradables d’escoltar…..
Entrevista amb la cantant i compositora Vicky de Clascà, que presenta el primer disc, ‘Stat jònic’
Beth no se n’amaga. Li agrada la llana, fer ganxet, mitja. I per això, quan li va passar pel cap llançar el seu primer disc en català, no va tenir cap mena de dubte a acudir a la seva afició preferida a l’hora de titular-lo, Segueix-me el fil (Música Global), i de construir les cançons. “És un tema que em donava molt de joc per trobar metàfores, a banda de ser molt fàcil fer paral·lelismes amb l’amor, vist com una cosa artesanal, que es va teixint”, ens diu. Després, quan tenia el disc ja gairebé embastat, va veure que Camille havia tret un àlbum que es deia Le fil, o que l’Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien tenen un tema que es diu Punt de creu. La cosa està de moda.
Cris Juanico torna a la càrrega després de cinc anys sense capbussar-se en el rock. El nou treball es diu Pedres que rallen (RGB), que, per als neòfits en menorquí, vol dir pedres que parlen. El presenta avui a Barcelona, a la Sala Bikini.
El jove cantautor menorquí Guiem Soldevila ha presentat a Can Alcover en format acústic un recital íntim i proper, amb cançons del seu primer disc en solitari “Orígens” i d’altres inèdites, així com alguns poemes musicats de Ponç Pons i Mònica Grau.
Aquest divendres, 14 de maig, a les 22:00 hores, Gerard Quintana ens presentarà el seu darrer treball “De terrat en terrat”, un disc més proper, un treball a on la ciutat de Barcelona n’és la veritable protagonista.
Porreres Ràdio 